Hospital de Sant Pau

HOSPITAL DE SANT PAU

Descripció

Obra de l’arquitecte català Lluís Domènech i Montaner, un entusiasta del modernisme català, ens trobem un amb lloc únic compost de diversos edificis envoltat de jardins, en ple districte de l’Eixample de Barcelona, l’Hospital de la Santa Creu I Sant Pau.

La construcció del projecte es va realitzar en dos cicles, clarament dividit entre els anys 1902 i 1930. La primera fase es va desenvolupar entre el 1902 i 1913, on es van construir tres edificis modernistes, mentre que en la segona fase, amb un clar desfasament en el temps, obra que ja va realitzar el fill de l’arquitecte, Pere Domènech, es van construir sis edificis més, marcats per un modernisme més moderat.

Gràcies a aquesta gran infraestructura, avui gaudeix del privilegi de ser un dels majors complexos nascuts del modernisme català. La previsió de l’obra, amb una mida d’amplitud de 300×300 metres quadrats, equival al de nou illes en ple barri de l’Eixample.

La composició final del projecte consta d’un edifici principal, dedicat als tràmits administratius i 27 pavellons que donen cabuda a tots els treballs orientats a les àrees mèdiques i d’infermeria, les quals estan ambientades entre petits carrers i zones enjardinades, la qual cosa li dóna un aire de més tranquil·litat.

Cada edifici o pavelló, té una particularitat diferent, el principal, situat a la porta d’entrada, està compost de maó acabat en forma de torre amb un fabulós rellotge de ferro que serveix com a lloc de trobada.

Una altra peculiaritat és que tots els pavellons, posseeixen un passadís que els manté comunicats entre si, per tal de facilitar tant el trasllat dels pacients com l’organització interna. El pavelló principal va ser dissenyat amb la finalitat d’albergar un jardí medicinal i proveir a l’Hospital de Sant Pau de remeis naturals.

En entrar al complex observem que hi ha una divisió de gènere en els pavellons, uns dedicats a sants i els altres a verges, ja que la idea era mantenir els pavellons de la dreta pels homes i en els de l’esquerra a les dames. A la mateixa entrada, hi ha una entrada per a cada un dels sexes que tot i que avui en dia no es porta a la pràctica encara segueixen existint.

L’arquitecte es va preocupar perquè hi hagués una gran concordança i consonància en la construcció del complex, sent els pavellons més baixos a l’entrada i creixent en la seva altura progressivament per obtenir una millor visió del complex, fent que el nostre camí pel recinte sigui molt més agradable.

Gràcies al gran treball realitzat i malgrat que el resultat final dista molt de la idea principal, va aconseguir nombrosos premis i va ser declarat l’any 1997, patrimoni de la humanitat per la UNESCO.